Exposició 'Construint un Horitzó. Barcelona i Gaza, un pont al Mediterrani'

Amb veus que en parlen, que la viuen i que l'han viscut, és una invitació a dibuixar un futur des de les dues ribes. Un horitzó és un lloc que només existeix per a qui el mira. Barcelona i Gaza miren el mateix mar. Les separa tota la Mediterrània i les uneix una sola línia: l'horitzó. Barcelona té deu districtes. Des del 2025 en té un onzè, simbòlic, a l'altra riba: el Districte 11. Ciutats de Palestina, hereu de quan, als anys 90, la ciutat va fer de Sarajevo, assetjada per la guerra, el seu Districte 11. Amb Gaza, però, el lligam és anterior. Fa gairebé trenta anys de relació, en què tècnics de totes dues ciutats dibuixen junts places, parcs i passejos marítims, amb una mateixa idea de ciutat: oberta al carrer i al mar. Pocs d'aquells plànols han sortit del paper. El Barcelona Peace Park, al barri de Tal al-Hawa, inaugurat el 2005 i destruït durant la guerra de 2008-2009. Les dues ciutats el van reconstruir. Avui torna a ser runa. Dibuixar, construir, perdre i tornar a començar: en aquest parc cap tota la relació. Aquest vincle no s'ha teixit només als despatxos. S'ha forjat als carrers, amb campanyes que exigien compromís a les institucions, amb manifestacions, actes culturals i flotilles salpant del port. Ajuntament i ciutadania no sempre han avançat al mateix pas, però Barcelona no ha deixat de mirar cap a l'altra riba. I mirar no és un gest innocent. El 1982, el filòsof Gilles Deleuze i l'historiador palestí Elias Sanbar van parlar al diari Libération de com s'expulsa un poble: com crear un buit, com evacuar un territori. Aleshores sonava a advertència. Des del 2023, l'ofensiva israeliana ha reduït barris sencers de Gaza a runes. El setembre del 2025, la Comissió Internacional Independent d'Investigació de l'ONU va concloure que Israel hi havia comès actes de genocidi, una conclusió que el govern israelià rebutja. Evacuar un poble és també evacuar-ne la mirada. A Gaza, l'exèrcit israelià prohibeix o restringeix severament l'accés al mar. Se'ls pren la costa i, amb ella, l'horitzó. I, tot i així, la plaça i el carrer continuen sostenint la vida. L'any que Barcelona és Capital Mundial de l'Arquitectura, aquesta exposició mira Gaza des de l'altra riba, en tres moviments. Primer, creuar l'escletxa: situar-se entre dues ciutats i dues històries, i entendre d'on venim, què s'ha esborrat i què ha resistit. Després, un pam de terra: la que comparteixen les dues ciutats en forma de solidaritat, d'intercanvi i d'ofici, i que ha aguantat tot i la distància. I, finalment, dibuixar un horitzó prohibit: donar la paraula a persones que viuen Gaza, que l'han viscuda i que la pensen, i construir amb les seves veus una mirada i un futur. No parlen només de destrucció, sinó de la ciutat com a espai de vida, de memòria i de futur. L'exposició no ofereix consol. Proposa mirar, pensar i imaginar què pot fer una ciutat per una altra. Construir un horitzó comença per no deixar de mirar-lo.