Miriam Reyes

La reconnexió amb ella després de la mort de hierbamala marca l'inici d'un recorregut tortuós i ple de trampes, habitat per protagonistes carregats i, de vegades, se'ls nota la por. Obsessionada per trobar una llengua amb què es pugui anomenar les coses pel seu significat, Miriam Reyes recorre a la gran obra de María Moliner. En el rodeig de la definició troba l'única manera possible d'avançar en aquest poema-riu que serpenteja en meandres. Hi observem els mecanismes de defensa, dissociació i silenciament que operen en una consciència escindida. Més que en cap dels seus llibres anteriors, l'escriptura de Reyes és aquí la de qui busca sense saber, la de qui es lliura, no sense estremiment, a una comprensió que desborda la raó. Amb versos d'una gran sensorialitat, ens convida a llegir amb tot el cos i a endinsar-nos en aquesta deriva interior, que és també un intent d'aprendre a conviure amb allò que mai no mor. Miriam Reyes va néixer a Ourense i als 8 anys va emigrar a Caracas. És autora dels poemaris Espejo negro (2001), Bella durmiente (2004), Desalojos (2008), Haz lo que te digo (2015), Prensado en frío (2016), Sardiña (2018), Con (2024) i Nunca muere (2026). Va reunir la seva poesia a Extraña manera de estar viva (2022) i també ha publicat la novel·la La edad infinita (2025). Des del 2001 experimenta amb l'escriptura audiovisual i el recital multimèdia. Entrada lliure fins a completar l'aforament. Hi col·labora: La Bella Varsovia.